Espacio de J.B.S.

Espacio de J.B.S.

L'ART ESTAVA

L'art estava sepultada
en sepulcre llemosí,
mas ara desenterrada
i molt ben afaiçonada
per a tot bon us i fi,
la vos dóna un mallorquí...


Francesc d'Olesa
1538

L'ESCORPI

He aixecat una pedra
i de sota m'ha eixit un escorpí;
per instint de defensa
m'ha mostrat el seu dard plè de verí.

No temis res, pacific solitari!
No et vull cap mal, ni tu me'n vols a mi.
Viu en pau, germanet, davall la pedra,
mentre en pau segueixo el meu camí.


Apel.les Mestres

NOCTURN

Que hermosa que ets , oh nit,
amb tot el món dormit!

La mar és un bressol poc a poquet brandant;
les ones dintre d'ell cada una és un infant
on tots s'han arrupit;
i els astres per damunt son mar, vigilant...

Que hermosa que ets , oh nit,
amb tot el cel florit;
amb l'aire sospirant;
amb les ones que es mouen somniant!...


Angel Guimerà

DIGUEM NO

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
_que sols fa sang_
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
per a molts.

Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


Raimon
Xàtiva (País Valencià) 1941

VIGILA EL MAR

Vigila el mar,
que la pluja no és teva
i el sol enlluerna poc a poc.

Vigila el mar,
que la boira t'esbulla
i el vent plora el record.

Vigila el mar,
que l'ocell ja no canta
i els terrats s'han cobert de brutor.

Vigila el mar,
que les cales són preses
i els pins callen la cançó.

Vigila el mar,
que els teus ja no tornen
i naus estranyes
omplen el teu port.


Maria del Mar Bonet
Ciutat de Mallorca, 1947

AMB LA TARDOR VINDRE

Amb la tardor vindré per la vora del riu
pels camps ben plens de boira
i amb galls que matinegen,
quan tot es tan llunyà, del llit estant, que a penes
ens allibera el no-res un horitzó de pluja.

Amb la tardor i els carrers deserts
i el silenci o la nit i la certesa
de saber-me a recer, com una barca vella
en qualsevol port oblidad.

L'estiu s'allarga molt
i tant de sol m'ha colrat en excés.
Tinc les mans matusseres i endurides
de la pols dels camins
i els ulls cansats de combatre la llum.

Amb la tardor vindré i ens partirem de nou
el pa de quietud a la mateixa taula.

Jo hauré envellit i ploraré sovint
i essent de nit passejaré en silenci
pels carrers, pels jardins,
per les cases antigues.


Miquel Martí i Pol

EL MES DUR SEMPRE GUANYA

Res no deforma tant
com la vida mateixa,
aquest malson de créixer
esgotadorament
dins un cos endurit,
ple de bonys i d'arrugues
que cap pluja no estova.
Tants inútils records
_el vent, les coses tendres_
afeixuguen la sang
i cruix a cada pas
tota la baluerna.
Al capdavall, el cos
s'adaptarà al rectangle
de fusta del taüt.

El més dur sempre guanya.


Miquel Martí i Pol

METAMORFOSI - I

De tant en tant la mort i jo som u,
mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compartim amicalment les hores
sense dir res, llegint el mateix llibre.

De tant en tant la mort, la meva mort,
se'm fa present quan sóc tot sol a casa.
Aleshores parlem tranquil.lament
del que passa pel món i de les noies
que ja no puc haver. Tranquil.lament
parlem la mort i jo d'aquestes coses.

De tant en tant, només de tant en tant,
és la mort la que escriu els meus poemes
i m'els llegeix, mentre jo faig de mort
i l'escolto en silenci, que és tal com
vull que escolti la mort quan jo llegeixo.

De tant en tant la mort i jo som u,
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls,
dignament, que diríem per entendre'ns.

Després les coses tornen al seu lloc
i cadascú reprèn la seva via.


Miquel Martí i Pol

EM DECLARO VENÇUT

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré en somort. Cada matí
esfullaré una rosa, la mateixa,
i amb tinta evanescent t'escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament,
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i el quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori, claveu un clot profund
i enterreu-m'hi dempeus, cara el migdia,
que en sortir el sol m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
Mireu, un mort amb la mirada viva.

Miquel Martí i Pol

RECORDAR NO ES VIURE

Ara recordo els blanissims capvespres,
els capvespres d'espígol i lluernes,
quan, eixint del cinema, passejavem
pels afores del poble i ens junyíem
_passam't el mot, si et plau_ per la cintura
i ens besàvem i tot, entre silencis
empegueïts de tanta gosadia.
Ara ho recordo clarament i freda
_no hi puc fer més_ i et veig els ulls fondíssims
i et sento panteixar, poruga i dòcil,
però ja no em recorre l'espinada
aquell clafret d'aleshores, ni trobo
la rodonor dels pits a les mans. Ara
ordeno mots: un joc, un exercici;
i sóc plàcidament feliç, tal volta
profundament feliç. Ara les venes
se m'han endurit tant que ja no em sento
batre la san g. Ara només recordo.
I recordar no és viure altra vegada.


Miquel Martí i Pol

AL PUNT QUE HOM+OH VELL POIRIT+LES...

I- Al punt que hom naix comença de morir;
e, morint, creix; e, creixent, mor tot dia;
que un pauc moment no cessa de far via
ne per menjar ne jassar ne dormir...

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

II - Oh vell poirit! E ¿qué poràs tu dir,
qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?
Missatge cert és que la mort t'envia
e tu no el vols entendre ne-z auzir,
mas, com a porc qui jats en la gran bassa
de fang pudent, tu et bolques en pecat,
disent, tractant, fassent molt mal barat
ab lo cor fals e la mà trop escassa...

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

III - Les bragues qu'eu vos do,
de mayla, són trop netes,
mas són un pauc estretes
en lo comensament
a qui no'n ha portades,
mas quant un poc usades
les ajats de portar,
no les volrets lexar,
tant n'aurets gran plaser.


Pere March
1338?-1413 Balaguer (Lleida)

AQUESTA REMOR...

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot i
l'aire no esdevingui _diuen_ irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tantmateix, la remor persisteix.


Miquel Martí i Pol

LXXVII-NO POT MOSTRAR LO MON MENYS PIETAT

I - No pot mostrar lo món menys pietat
com en present desobre mi pareix:
tot amor fall, sinó assi mateix;
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens affany no vol fer algun bé:
com lo farà contra ssi, ab gran cost?
Cascún cor d'om yo veig pus dur que post,
algú no's dol si altre null mal té.

II - Lo qui no sab, no pot haver mercè
d'aquell qui jau en turment e dolor,
donchs yo perdon a cascú de bon cor,
si no són plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura'm fa sa desfavor sentir;
d'Amor no'm clam, si be'm port'a morir;
bé y mal penssats, yo'n reste cominal.

III - Altre socors de vostr'amor no'm val
sinó que'lls nulls me demostren voler,
ne res pus cert de vós no puch saber,
ans si més cerch, per ser content no'm cal.
yo veig molt hom sens amar ser amat,
y el mentidor tant com vol és cregut;
e yo d'Amor me trob axí vençut,
que dir no pusch quan só enamorat.

IV - Amor, Amor, un àbit m'é tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit;
en lo vestir, ample molt l'é sentit,
e fort estret, quan sobre mi's posat.


Ausiàs March
Gandia 1397?-València 1459

III - ALT E AMOR

I - Alt e amor, d'on gran desig s'engendra
sper, vinent pertots aquests graons,
me són delits mas dóna'm passions
la por del mal, qui'm fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continuu foch,
e la calor no'm surt a part de fora.
Socoreu-me dins los térmens d'un hora,
car mos senyals demostren viure poch.

II - Metge scient no té lo cas per joch
com la calor no surt a part extrema;
l'ignorant veu que lo malalt no crema
e jutja'l sa, puys que mostra bon toch.
Lo pacient no porà dir son mal,
tot afeblit, ab lengua mal diserta;
gests e color assats fan descuberta
part de l'afany, que tant com lo dir vol.

III - Plena de seny, dir-vos que us am no cal;
puys crech de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt cuberta
cella per què Amor és desegual.


Ausiàs March
Gandia 1397?-València 1459

CXI-AIXI COM CELL QUI'S PARTEIX DE SA TERRA

I - Així com cell qui's parteix de sa terra
ab cor tot ferm que jamés hi retorn,
deixant amichs e fills plorant en torn,
e cascú d'ells a ses faldes s'aferra,
dient plorant:_ "Anar volem ab vós.
O , no'ns leixeu trists e adolorits!" _
e l'és forçat aquells haver jaquits,
qui pot saber d'aquest les grans dolós?

II - Yo me'n confés a Déu, e puix a vós,
que yo só tal com lo de qui parlat,
car tot delit de mi és apartat,
si que jamés me veja delitós.
No solament he lo delit perdut,
ans en son loch entrada és dolor,
car yo m'aÿr havent perdut amor,
e jach del colp que tostemps he temut.

III - No menys que mort a mi és avengut:
no'm pot fer pus que fer perdre lo món;
e yo d'aquest a tothom ma part don,
puix que no am ne puch ser ben volgut.
Tot ço que veig me porta en recort
lo mal present e lo qu'és per venir;
lo negre prop lo blanch fa més loir:
un poch delit ma dolor fa pus fort.

IV - Yo no puch dir senta dolor de mort;
sa tinch lo cors, e malalt l'esperit
d'un accident qu'en vida m'à jaquit
en tal estat que no'm trob viu ne mort.
L'enteniment no'm delita'n saber,
e res plaent no vol ma voluntat;
yo vixch al món d'ell desesperat;
si'n altre pens, no'm calfa molt l'esper.

V - O mos amichs! Vullau dolor haver
e pietat del qui, viu, pert lo món,
e majorment si algun tant i fon,
car molts hi són qu'en res no y són mester;
altres havents d'aquell menys sentiment
que la guineu, molt astut animal;
e d'altres molts que l'entendre no'ls val
sinó'njustar aquell metall argent.

VI - No sé a qui adreç mon parlament,
perqu'és lonch temps no'm parle ab Amor,
e dona'l món no sent de ma tristor;
axí mateix yo no n'he sentiment.


Ausiàs March
Gandia 1397?-València 1459

TANT LO SENY I FANTASIA...

Tant lo seny i fantasia
he posat en voler bé,
que, cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.

Els meus ulls me transportaren
sols en veure'ls dins de vós,
tant, que l'esperit dels dos
dins en un s'ajustaren;
i els desdeny tan lluny desvia
lo meu gra, voler i bé,
que cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.

Mon desig que us acompanya
tan lo cor me sol.licita,
que el meu pensament visita
vostra crueltat estranya,
i, seguin-vos nit i dia,
vostre cor no el conegué,
que cercant-me, jo no sé
en quin lloc me trobaria.


Joan Timoneda
València ca.1520-1583

BELLA, DE VÓS...

Bella, de vós só enamorós.
ja fósseu mia!
la nit i el jorn quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done i persona,
a vós, garrida;
pus no us vol mal qui el tot vós dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socórs,
ànima mia:
la nit i el jorn quan pens en vós
mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us podré veure;
i quan no us veig creixen dolors,
ànima mia:
la nit i el jorn quan pens en vós
mon cor sospira.

Tota la nit, que en vós estic
he somiat;
i quan recorde sol, sens abric,
trobem burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia:
la nit i el jorn quan pens en vós
mon cor sospira.

Al finestruc mire corrent
sols de passada,
i si no hi sou, reste content
que hi sou estada,
i en aquell punt reste penós,
ànima mia:
la nit i el jorn quan pens en vós
mon cor sospira.

Vós m'haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós, bon criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós
ànima mia:
la nit i el jorn quan pens en vós
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i alcú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciòs,
ànima mia:
La nit i el jorn quan pens en vós
mon cor sospira.

Plagués a Déu que com jo us mane
vós me manasseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m'ho provasseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia:
la nit i el jorn quan pens en vós
mon cor sospira.


Joan Timoneda
València ca.1520-1583

SÓ QUI SÓ

Só qui só, que no só io,
puix mudat me só.

Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algún home que somia
que ve alcançar algun do,
puix mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo mon vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.


Joan Timoneda
València ca.1520-1583

TRAGÈDIA

Mouràs, corrent, la tremuntana ferma,
e tots ensems los cels cauran en trossos;
tornarà fred lo foc alt en l'espera
i, en lo més fons, del món veuràn lo centre;
tinta de sang se mostrarà la lluna,
e tot escur lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida.
E lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,
mirant-lo vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celebrada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir _ "Bon pos" _ a l'ànima maleita,
si ben fermat mos ulls vos puguen veure...


Joan Roíç de Corella
Gandia 1430/40-1497

BALADA DE LA GARÇA I L'ESMERLA (fragment)

Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir

Si muir per vós, llavòs creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Joan Roíç de Corella
Gandia 1430/40-1498

PRESONER

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veig algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor servir tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria;
e prenc conhort que hom no pot conquerir
honor en res sens que treball no senta,
mas, d'altra part, cuit de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més com vei ço que ens demana Sforza,
qui no sofer algun raonament;
de què llangueix ma virtut i ma força.

Per què no sai ne vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça
mes Déu tot sol, del qui prenc fundament
e de qui fiu e ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part, del bon rei liberal,
qui em socorrà per gentilesa granda,
cells qui ens ha més del tot en aquest mal,
que ell m'en traurà, car sui jus s'acomanda.

Rei virtuós, mon senyor natural:
tots al present no us fem altra demanda
mas que us record que vostra sang real
mai defallí a qui fos de sa banda.


Enyorament, enuig, dol e desir
m'han dat assalt des que em partí de vós,
tan fort que ja res no em pot abellir,
e tot quan veig plasent m'és enujós.
Tant m'ha fet mal lo vostre departir,
que m'entrenyor com no us veig com solia,
e, per gran dol, sovint llanç mant sospir,
sí que ha paor que desir no m'aucia.

A, cos gentil! Quan de vós me partí,
e us viu sus alt al vostre mirador,
morir cuidí: tan greu dolor sentí.
Així em destreny de son poder amor!
Mas, com forçat, jo forcí mon voler,
e pris comiat de vós, goig de ma vida,
planyent, plorant e ab gran desesper,
maldint lo jorn de ma trista partida.

Si bé dellà visc eu amb gran desplaser,
per los gelós que us n'havien llunyat,
mas sols quan eu vos podia veer
encontinent tot l'als m'era oblidat.
Mes ara em veig de tot plaer absent,
cargat d'amor e pobra de ventura,
no veent vós, que us am tan finament,
e per açò morré si gaire em dura.

Quan me record en lo departiment,
e pens en vós, me sembla que us veig clar,
en aicell punt me corre un sentiment
per tot lo cos, que em fa los ulls plorar,
puig vaig al cor e faç-li dir cridant
ab agres veus: _ Ai! On és ma senyora?
On est mon bé? ¿Per què em mui desirant,
pel no veer? _ tan fortament vos enyora!

Enquer vos veig la nuit, en somiant,
de què el meu cos pren un poc de repòs,
e el jorn apres van tot joiós pensant
com són estat ab vostre donós cos.
Per què us soplic vos vaja el cor ab me,
una hora al jorn, per bona coneixença,
car, com més va, més vos am, per ma fe,
e plus m'entenc en vostra benvolença.

Na Isabel: tan avets sobre me,
que, quan no us vei, visc en fort penitença,
mas al pus tost e pus breu que poré,
iré veer la vostra continença;
car lo meu cos és tan irat ab me,
e tan felló per vostra departença,
que em vol aucir e diu que, per sa fe,
tro us haja vist no m'haurà benvolença.


Jordi de Sant Jordi
País Valencià 1399?-1424?

QUASI JOC

Vagareijo
o bé faig el bot
com una criatura.
Potser m'he fet vell.

De fet no es pot dir mai:
Jo rai, encara...

Si no pogués parlar
rebentaria.

Per això parlo
i crido hi tot.
Hi ha dies,
però, que em llevo molt cansat.
Llavors
qualsevol lloc m'és pàtria
i penso si no fóra una gran cosa
callar per sempre.

Al capdavall,
hi ha algú que escolti?


Miquel Martí i Pol

NO DEMANO GRAN COSA

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
Fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O Bé, si sembla massa...


Miquel Martí i Pol

BEN POCA COSA TENS

Ben poca cosa tens:
la taula i uns quans llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil.la.
Camina. Hi ha la gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
_ no és més lliure qui oblida _,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.


Miquel Martí i Pol

NOMES ENS ISOLEM

Només ens isolem en les petites coses,
en la mínima i fràgil llibertat
de les petites coses,
i ja és feixuc, tanmateix, el retorn,
car a redós dels inútils objectes
inevitablement quotidians
hi ha tot un món no sabut de tendresa.

Només ens isolem,
només creixem en les petites coses::
en aquell mocador que portem sempre
plejat amb molta cura a la butxaca,
en la cançó que hem recordat de sobte,
en un llibre que haviem oblidat,
en el gest repetit tantes vegades
o en l'objecte més íntim
que ningú no podria estimar
com l'estimem nosaltres.
Es tracta, ben mirat, d'una constant
evasió cap a nosaltres mateixos,
cap a la part més íntima i més pura
de nosaltres mateixos,
que esdevé al capdavall
_ i ens sorprenem tothora en constatar-ho _
el que més ens apropa al jo profund
que viu dins de nosaltres
i sobrtetot allò que més intensament
ens encoratja a viure.


Miquel Martí i Pol

VELES E VENTS (fragments)

Veles e vents han de mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar,
Mestre i Ponent contra d'ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec i lo Migjorn,
faent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul.lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Io só gelós de vostre escàs voler
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol del món delit
_ car nós vivint, no creu se pusca fer _,
aprés ma mort, d'amar perdau poder
e sia tost en ira convertit
e, io forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.


Ausiàs March
Gandia 1397?-València 1459

Els que vulguin complet aquest i altres versos de A. March, els recomano que visitin aquest magnífic i ampli portal: www.arrakis.es/~dmrq/ausias/poemes.htm

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARA

Cansat de tants de versos que no fan companyia
_ els admirables versos de savis excel.lents_
i de mirar com passa l'emperador nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb el crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt de la bona terra.


Salvador Espriu

TERRA SERENA

Pobre captant que se'n va solitari;
dolça fadrina que ve de ballar;
velles petites tornant de rosari;
lluna tranquil.la damint l'alzinar.
Ocells que enyoren la pau de l'arbreda;
llum estantissa que fuig del pujol;
or escampat per damunt la fajeda;
tardes de festa, campanes al vol.
Qué és aquest goig que ens fa clara la vida,
com si en el puny hi portéssim un ram
per duur a l'amiga més bella i garrida?
Per què és tan dolça la vetlla del camp?
Tot altre bé, tot tresor se m'allunya;
jo ja endevino aquests arbres quins són.
Prou que t'estimo, oh lleial Catalunya,
damunt de totes les terres del món.


Josep Maria de Sagarra

LA NAU

La meva joventut és una nau
lleugera, altiva ensuperbida i forta
de veles més immenses que el cel blau,
turgent del vent de Déu que se l'emporta.

Turgent de nous sentits i passions
que exciten l'Aquiló i les tramuntanes,
ve fendint com un glavi els horitzons
i es nimba de les noves clarianes.

Immòbil, quan el vent està calmat,
de vora seu fa una ombra beneïda,
la mar se'n sent devotament ungida
i tot el cel en resta asserenat.

Mes, quan de sobte, al so del fer Mestral,
es remouen les aigües més pregones,
inquïeta, treu foc per cada pal,
com un corser alat, salta les ones
i els abims més profunds d'un salt mortal.

I del fons de la mar, amb feredad
munta i reïx damunt de la turmenta,
nimbada de una nova claredat,
més alta, més superba i més potenta.

Només desitjo per la meva nau
que, del darrer embat havent victòria,
pugui volar a la mar de la gran pau
amb les veles turgents d'un vent de glòria.

Ventura Gassol

EL CORSER DE SANT JORDI

Sant Jordi té un corser adolescent
més blanc que els núvols d'una nit serena:
un corser esperit i flama i vent.
A mitjanit arriba d'Orient
vestit de llum d'estels i lluna plena

El gentil cavaller duu in glavi ardent
amb el puny enramat de flors enceses
i al capdamunt una senyera al vent
de núvols fabulosos d'Orient
inflats de bons auguris i promeses.

Que demà, dematí, aquest núvol blanc
el glavi el desfarà en pluja d'estrelles
i plouran roses blanques i de sang
i es posaràn al pit de les doncelles.

Passa brunzent damunt de la ciutat,
que el corser sempre corre i mai no es cansa
i cada any passa més esperitat,
que el terme del camí també s'atansa.

Enguany, que una rojor de llum i sang
de clariana als cims més alts s'augura,
el corser és més lleuger, subtil i blanc:
li ha nascut una ala a cada flanc
i, de brunzent que va, ni s'afigura.

Enguany ha renillat més fort que mai,
que ja pressent la fi que li arriba
dels camins sense terme de l'espai:
que en aquells cims d'aquella llum aspriva
haurà l'etern repòs que no hagué mai
en un ferm monument de roca viva.

Sant Jordi, preneu els esperons,
som el jovent que ve al vostre darrera,
ens sentim cavallers i ens adelera
perdre'ns amb vós endins els horitzons
dalt del corser de nostres passions.


Ventura Gassol

LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l'estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre't:
"L'estimo perquè sí, perquè és la meva."

L'estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al so de una non-non la més hermosa
bressà amorosament ma son primera.

L'estimo de tot cor, per catalana,
l'estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l'àvia
un capvespre d'estiu mentre el sol queia.

L'estimo de tot cor, perquè en descloure's
l'exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim "t'estimo"
va dictar-me l'amor en eixa llengua.

L'estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m'empenyen.

L'estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l'aire
sos grans secrets en català em rfevelen.

L'estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
Léstimo perquè sí, perquè és la meva.


Apel.les Mestres

ES POT DIR AMB FOC

¿Es pot dir amb foc encara el nom d'aquest país
amb tants de faunes agressius que mai no es tallen
els unglots per no perdre els privilegis?
On és el mar que no s'hi veuen barques?
I què hi fa tanta gent davant les portes?
No hi ha cap gall que canti a l'hora exacta
i els rellotges són ulls sense pupil.la.
Si pugés al terrat m'escoltaríeu?
Ara és l'hora dels llamps; però la pluja
deu ser molt lluny i ens fatiga l'espera.
Podem plantar tendals dessota els porxos
i aixoplugar els records. Les mans s'agiten
com les fulles al bosc. On són els borcos?
I, amb tanta de fang, no marcaran passeres?
Qui tingui una esperança que la pengi
al balcó del carrer. De la mort lenta,
per por o per mala fe, en diuen vida,
per sobreviure ens venem la hisenda
i per veure-hi més clar ens llevem els ulls
a cada cantonada.


Miquel Martí i Pol

AMARGUES VECES

País meu, la falç al puny,
que la mar llança les messes!
Contra els murs la veu retruny!
Als coloms amargues veces!
El puny de l'urc,
el puny de l'urc dins les ombres espesses.
El puny de l'urc!

El martell damunt el foc,
per a aquests ferros l'enclusa.
Obre els dits, avia el roc!
Contra el torb, encén la brusa.
El mall, la falç,
el mall, la falç i la flama que abrusa!
El mall la falç.

Que flamegi la ciutat!
El bruit sord de la drecera
infla peus de llibertat.
Quatre rius encerclen l'era!
Batem el blat,
batem el blat al vent de la bandera!
Batem el blat!


Ramon Pinyol