PRESONER

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veig algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor servir tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria;
e prenc conhort que hom no pot conquerir
honor en res sens que treball no senta,
mas, d'altra part, cuit de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més com vei ço que ens demana Sforza,
qui no sofer algun raonament;
de què llangueix ma virtut i ma força.

Per què no sai ne vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça
mes Déu tot sol, del qui prenc fundament
e de qui fiu e ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part, del bon rei liberal,
qui em socorrà per gentilesa granda,
cells qui ens ha més del tot en aquest mal,
que ell m'en traurà, car sui jus s'acomanda.

Rei virtuós, mon senyor natural:
tots al present no us fem altra demanda
mas que us record que vostra sang real
mai defallí a qui fos de sa banda.


Enyorament, enuig, dol e desir
m'han dat assalt des que em partí de vós,
tan fort que ja res no em pot abellir,
e tot quan veig plasent m'és enujós.
Tant m'ha fet mal lo vostre departir,
que m'entrenyor com no us veig com solia,
e, per gran dol, sovint llanç mant sospir,
sí que ha paor que desir no m'aucia.

A, cos gentil! Quan de vós me partí,
e us viu sus alt al vostre mirador,
morir cuidí: tan greu dolor sentí.
Així em destreny de son poder amor!
Mas, com forçat, jo forcí mon voler,
e pris comiat de vós, goig de ma vida,
planyent, plorant e ab gran desesper,
maldint lo jorn de ma trista partida.

Si bé dellà visc eu amb gran desplaser,
per los gelós que us n'havien llunyat,
mas sols quan eu vos podia veer
encontinent tot l'als m'era oblidat.
Mes ara em veig de tot plaer absent,
cargat d'amor e pobra de ventura,
no veent vós, que us am tan finament,
e per açò morré si gaire em dura.

Quan me record en lo departiment,
e pens en vós, me sembla que us veig clar,
en aicell punt me corre un sentiment
per tot lo cos, que em fa los ulls plorar,
puig vaig al cor e faç-li dir cridant
ab agres veus: _ Ai! On és ma senyora?
On est mon bé? ¿Per què em mui desirant,
pel no veer? _ tan fortament vos enyora!

Enquer vos veig la nuit, en somiant,
de què el meu cos pren un poc de repòs,
e el jorn apres van tot joiós pensant
com són estat ab vostre donós cos.
Per què us soplic vos vaja el cor ab me,
una hora al jorn, per bona coneixença,
car, com més va, més vos am, per ma fe,
e plus m'entenc en vostra benvolença.

Na Isabel: tan avets sobre me,
que, quan no us vei, visc en fort penitença,
mas al pus tost e pus breu que poré,
iré veer la vostra continença;
car lo meu cos és tan irat ab me,
e tan felló per vostra departença,
que em vol aucir e diu que, per sa fe,
tro us haja vist no m'haurà benvolença.


Jordi de Sant Jordi
País Valencià 1399?-1424?