Plau-me el bastó del caminant al puny,
abraçar els horitzons d'una mirada,
fer-me entrar a dins l'immensitat del cel
i el gran adormiment de les muntanyes,
sentir el riu invisible per les valls
i el llunyedar ressò de la tronada;
a cavall de la serra veure immòble
altra serra de núvols molt més alta,
cotonosa i inflamada pel ponent.
Després, quan sense el sol la lluna es balba,
descolorir-se la terra en els meus peus,
del cel descolorir-se tota l'amplada...
Les primeres tristeses de la nit
sentir entrar-me en els ossos llavors plau-me;
i al baixar de l'altura tot cor-pres,
creuar-me amb les tenebres que s'hi alcen.
Joan Maragall
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario