Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
s'en va la vaca tota sola. Es cega.
D'un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va desfer-li un ull, i en l'altra
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font con ans solía,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses germanes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan sonar l'esquetllot mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'smolada pica
i recula, afrontada; però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gest tràgic; parpalleja
sobre les mortes nines i s'entorna,
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario