Alçant aquestes parets heu pres entre els seus caires
el que era abans de tots: l'espai, l'ambient, la llum;
mai més, lliure, un ocell travessarà aquests aires
ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.
Ja es teu, amo, això. Sia!, i per molts anys l'esposa
hi regni coronada del riure d'un infant,
i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa
i s'obri com uns braços als tristos que hi vindràn.
I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
Si aneu pel món un dia , sabreu el que això val;
recordareu el batre de la pluja en aquest sostre
i com és dolça l'ombra del porxo paternal.
Joan Maragall
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario